BONES PRÀCTIQUES AMBIENTALS EN JARDINERIA

Ací vos deixe alguns consells per tenir cura del medi ambient, mitjançant la realització de pràctiques ambientals adecuades:

• Ús eficient de l’aigua:  Tancar bé les aixetes després del seu ús i quan l’aigua no sigui imprescindible i alertar al responsable si s’observa un mal funcionament, regar a primera hora del matí durant l’hivern per evitar congelacions a hores nocturnes, la resta de l’any, fer-ho a primera hora del matí o al vespre, d’aquesta manera s’evitarà l’evaporació excessiva de l’aigua, escollir espècies amb baix consum d’aigua i agrupar-les segons el seu consum, evitar grans extensions de gespa pel seu elevat consum d’aigua. 
• Eficiència energètica :  Utilitzar maquinària de baix consum d’energia i realitzar-ne un bon manteniment, apagar la maquinària en finalitzar la jornada laboral o quan es prevegin llargues interrupcions.
• Fitosanitaris: Fixar-se bé en la fitxa de seguretat de cada producte i atendre a les recomanacions, indicacions i dosis, escollir fertilitzants ecològics i biodegradables, no abocar, tirar ni abandonar de manera descontrolada els residus perillosos, no abusar dels fertilitzants, ja que això provoca una brotada molt tendra i es creen plantes propenses a patir plagues de pugons o àcars. 
• Gestió del sòl :  Estudiar les característiques edàfiques, evitar la compactació del sòl amb l’ús de maquinària, recordar que una terra llaurada en excés s’erosiona més fàcilment. 
• Gestió de residus: Aplicar el codi de conducta de les tres R: reduir, reutilitzar i reciclar, separar les restes de podes i segues per a la producció de compost orgànic, evitar l’ús de productes químics que siguin perjudicials per al medi ambient, separar els residus i dipositar-los al contenidor corresponent. 
• Transport: Optar per l’ús del transport públic sempre que sigui possible, potenciar la bicicleta per anar a la feina en distàncies intermèdies i per a distàncies inferiors anar a peu.

RISCOS LABORALS EN JARDINERIA

Per aconseguir unes bones condicions de treball s’han d’eliminar o minimitzar els riscos propis de l’activitat laboral. 

Hi ha condicions de treball que són comunes a tots els treballs; per això es parla de risc comú. També hi ha el risc específic, però, que és el propi de cada professió. Cal conèixer els principals riscos laborals i les mesures preventives del sector de la jardineria per prevenir els possibles accidents i les malalties professionals.

Un factor de risc és qualsevol objecte, substància o característica de l’organització que contribueixi a provocar un dany en la salut del treballador.

Existeixen diferents maneres de classificar els factors de risc. En el nostre cas utilitzarem una inspirada en el que determina l’ Institut Nacional de Seguretat i Higiene en el Treball (INSHT) i considerarem que existeixen 4 grups de factors de risc, que serien els derivats de:

• Les condicions de seguretat: agents materials.
• Les condicions ambientals: els agents físics, els agents químics i els agents biològics.
• La càrrega de treball.
• L’organització del treball.

En aquest document pots obtindre informació sobre el riscos  que poden afectar en les feines de la jardineria: 

Manual de Prevenció de Riscos Laborals en Jardineria

ESPÈCIES VEGETALS INTRODUÏDES INVASORES

La jardineria és considerada una de les principals fonts d’introducció de plantes invasores en el medi natural. Aquest perill no el trobem als parcs i jardins de la ciutat perquè són espais artificials sotmesos a un manteniment constant que permet contro­lar o eliminar les plantes no desitjades.

Els tècnics i gestors de parcs i jardins i el sector de la jardineria en general tenen la responsa­bilitat d’evitar la propagació al medi natural de les espècies que poden representar una amenaça. No és menys important, en aquest sentit, l’acció de les persones que tenen un pati o jardí, o de les que viuen a prop d’un espai d’aquest tipus.

Això no vol dir que totes les espècies introduïdes siguen perjudicials: molts conreus, diverses espècies forestals, ornamentals o fins i tot medicinals han estat difoses arreu del mon sense ocasionar extincions ni efectes negatius sobre la natura.

Però algunes, amb la capacitat d’incrementar massivament les seves poblacions, tenen impactes catastròfics sobre la biodiversitat: son les denominades Espècies Introduïdes Invasores, EII. La difusió d’aquestes plantes s’ha de controlar, cal gestionar i reduir les seves poblacions quan és factible, i corregir els impactes que han generat.

En la pàgina dels vídeos podràs ampliar la teua informació sobre les  Espècies Vegetals Introduïdes Invasores.

LABORS DE PREPARACIÓ DEL TERRENY

A continuació s’indiquen les diferents labors a tenir en compte per a preparar el terreny abans de la implantació d’un jardí:

Eliminació de vegetació:  L’eliminació de vegetació es pot realitzar de manera manual, mecànica o química.

Preparació del terreny:

• Remullat del terreny: Per facilitar el moviment de terres quan es prepara el terreny s’ha de regar la zona un parell de dies per tal de tenir el saó (humitat) adequada.
• Entrecavada i desherbatge: És el treball del sòl a una profunditat d’entre 8-15 cm de fondària final que permet extreure els vegetals amb les seves arrels. Paral·lelament també proporciona un millor airejat en aquesta capa del sòl i facilita l’absorció d’aigua. S’utilitza el xapo o magalló.
• Cavada: La cavada del terreny es pot fer amb mitjans manuals o mecànics. La cavada té com a objectiu remoure el sòl a una profunditat entre 15-35 cm de fondària final. Es realitza per preparar el sòl per a una posterior implantació de vegetació, facilitant el desenvolupament de les noves arrels, millorant l’airejat del terra i l’absorció de l’aigua.
• Esmenes:  Es fan esmenes minerals o orgàniques (les orgàniques han d’estar ben compostades, lliures de males herbes i malalties). Són necessàries per aconseguir un sòl amb les condicions òptimes per al desenvolupament de la vegetació que es vol implantar. Les esmenes es distribueixen de forma homogènia i superficial, utilitzant segons convingui la pala, el xapo o el rascle.
• Rasclonat: Té dues funcions: separar els residus per a eliminar-los del sòl (males herbes, pedres, etc.) i/o anivellar el terreny donant o no pendent.

EINES MANUALS UTILITZADES EN JARDINERIA

En jardineria, podem utilitzar diferents eines manuals i maquinaria en funció dels diferents treballs que  es realitzaran en el jardí.

En aquesta entrada anem a parlar de les eines manuals: 

• Aixada: és una eina utilitzada en la jardineria formada per una peça de ferro acerat, més o menys plana o corbada i de forma variable, amb un mànec de fusta d’uns 80 cm. S’empra per a cavar la terra i moure piles de sorra o ciment entre altres usos.
• Arpellot: Més xicotet que un aixada, que també serveix per a cavar, llevar herbes.
• Xapeta i càvec:  Semblant a l’aixada, però de fulla més estreta, que s’eixampla una mica a la part posterior. Serveix per a cavar, fer solcs, recs, etc.
• Rasclet: Instrument que consisteix en un mànec llarg que per un extrem porta un travesser del qual surten diverses puntes de fusta o de ferro; Serveix per a desterrossar, aplanar o cobrir la llavor. Arreplegar palla, herba.
• Tisora d’esporgar o podadora de tisora és una eina agrícola i jardinera per a esporgar. És una espècie de tisora prou forta per a tallar les branques petites.
• Pala: Eina formada per una làmina rectangular o acabada en punta de ferro adaptada a un mànec acabat en una ansa. Serveix per a recollir o remenar terra, fems, compost, arena.
• Escarificadora: Eina per tallar, netejar i airejar les arrels de la gespa, facilitar l'entrada de l'aigua i adob i revitalitzar la gespa.

Pots ampliar el teu vocabulari relacionat en les eines de la jardineria en el següent enllaç: 

El vocabulari  específic de l'ofici de la  jardineria

ESPÈCIES VEGETALS UTILITZADES EN JARDINERIA

Des del punt de vista de la jardineria, les plantes ornamentals s'agrupen en funció de l'ús paisatgístic i ornamental que desenvolupen en el jardí. A continuació es descriuen les principals espècies d'interés ornamental:

• Coníferes: Formades per arbres amb creixement d'un eix principal indefinidament i d'eixos laterals subordinats a l'eix principal. Un exemple són els pins.
• Arbres: Podem trobar arbres caducifolis (perden la fulla durant alguna època de l'any) com per exemple l'ametller o el lledoner, i arbres perennifolis (mantenen la fulla durant tot l'any en l'arbre), van renovant-les contínuament. Per exemple la carrasca.
• Palmàcies: Són plantes amb aparença d'arbres formades per un tronc en forma de cilindre coronat per una gran roseta de fulles grosses, dividides d'una manera palmada o pinnada. Un exemple és la palmera de Canàries.
• Arbustives: Espècies de mida mitjana entre els arbres i les herbàcies. Hi ha arbusts tant de fulla perenne con de fulla caduca. Un exemple pot ser un roser.
• Herbàcies: Es tracta de plantes que pertanyen a l'estrat arbustiu i que poden ser anuals o vivaces i perennes o caduques. Per exemple l'heura.
• Plantes Enfiladisses: Tenen adaptacions que li permeten subjectar-se amb altres plantes o elements no vegetals. Per exemple una parra.
• Plantes tapissants: Vegetals que cobreixen el sòl formant una cobertura vegetal.Per exemple la Lippia.

XEROJARDINERIA. CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES

Al parlar de xerojardineria ens referirem a un tipus de jardineria on hi ha una optimització  màxima dels recursos disponibles (estalvi d’aigua, estalvi de materials, consum mínim de productes fitosanitaris, etc.).

Els principis bàsics de la xerojardineria són set passos necessaris per implantar aquesta tècnica (segons estableix el National Xeriscape Council):

• Planificació i disseny del jardí: La planificació del jardí tenint en compte les condicions pròpies del lloc: climàtiques i microclimàtiques, topogràfiques, edafològiques; la vegetació establerta, l’ús  que ha de fer-se.
• Anàlisi del sòl: Conéixer les característiques del terreny per poder adaptar l'elecció de les espècies vegetals i el tipus de reg.
• Selecció d'espècies autòctones o de baixos requisits hídrics: Selecció de plantes autòctones perquè estan adaptades a les zones climàtiques de la zona, al tipus de sòl i que han adaptat mecanismes de control de les plagues.
• Limitar les àrees de gespa: Minimitzar l’ús de la gespa i substituir-la per plantes entapissats que permeten ser trepitjades.
• Planificació d’hidrozones i sistemes de reg eficient: Agrupació en hidrozones dels elements vegetals en funció de les seues necessitats de reg (elevat, moderat, baix consum, etc).
• Ús d’encoixinaments o mulching: Protecció del sòl i manteniment de la seua humitat. Poden tenir un origen inorgànic com la terra volcànica i un origen orgànic com és l’escorça de pi.
• Un manteniment adequat: Pràctiques de poda estrictament necessàries, control sostenible de males herbes i plagues.

Més informació en aquest manual sobre Xerojardineria

HISTÒRIA DE LA JARDINERIA II

Continuem amb els diferents estils de jardineria que han sorgit al llarg de la història, així com una breu descripció de les característiques més representatives:

• Jardins de l'Edat Mitjana: Estil de jardins existent en els claustres, monestirs i castells. Són jardins interiors, senzills i utilitaris. Els claustres tenen una divisió en quatre parts (quarterons) que inclouen els elements vegetals com flors, aromàtiques, hortalisses i en el centre un element representatiu com un xiprer o una font. Els jardins dels castells s'inspiren en els claustres  amb un major nombre d'espècies florals exòtiques.
• Jardins Àrabs: Són jardins tancats, organitzats de forma semblant al paradís descrit en l'Alcorà. Formen una creu i en el centre un element destacat. Tenen  marcat simbolisme i un plaer pels sentits: Aigua (moviment), color (contrasts), perfums (sensacions), textures i elements vegetals com els tarongers. Un exemple d'aquest estil són els jardins de l'Alhambra de Granada.
• Jardí del Renaixement: Moviment de renovació on predominen els elements arquitectònics (columnes, cascades, obres d'art) enfront  dels elements vegetals. Són jardins connectats amb l'exterior i la vegetació s'utilitza en les composicions i amb espècies perennes monocromàtiques. El màxim exponent d'aquest tipus de jardins són els de Vil·la Lante, a Bagnaia.
• Jardí Barroc (francesos): Apareix en França al segle XVII. És un jardí que representa l'època en què sorgeix. Introdueix zones de gespa, dibuixos florals en l'època de major aprofitament. Són de grans dimensions, amb dissenys geomètrics, simètrics i dirigits a la raó. Un exemple són els Jardins del Palau de Versallies.
• Jardí Anglés: Origen en Anglaterra en el segle XVII. Són jardins integrats amb el seu entorn i de caràcter obert. Respecta la topografia del terreny i amb camins tortuosos. Utilitza la vegetació formant agrupacions irregulars. Són jardins utilitzats per gaudir on sembla que la mà de l'home no haja aparegut. Un exemple són els Jardins Elysian Fieds.
• Jardins Japonesos: Paral·lelament a la jardineria occidental en la part oriental, sorgeix un altra línia en jardineria anomenada oriental o japonesa. Són jardins íntims, inspirats en la natura, inspirats en la natura, espirituals i integrats amb l'habitatge. Elements que inclouen: vegetals, roques i pedres, aigua. Afavoreixen els contrasts, asimètrics i la integració de volum i textures.

HISTÒRIA DE LA JARDINERIA I

La jardineria ha evolucionat al llarg del temps, influenciada per els diferents períodes històrics amb cultures i característiques pròpies que han sorgit. 

Junt a les primeres civilitzacions, floreixen diferents testimonis sobre els jardins que existien i que seran el punt de sortida dels diferents estils que han aparegut en la història. En aquest posts parlarem d'aquests estils. Formen aquest grup els anomenats jardins de l'antiguitat:

• Jardins Egipte: Jardins al voltant de temples i amb una clara influència d'espècies d'ús agrícola.

• Jardins de Babilònia: Són Jardins Penjants formant piràmides esgraonades i formació en terrasses. Són considerats com una de les set meravelles del món antic.

• Jardins de Pèrsia: Mantenen vincles especials amb la natura, no hi ha intervenció  artificial dels elements vegetals: són jardins interiors i tenen com a element representatiu la utilització de l'aigua.

• Jardins de Grècia: Sorgiren al voltant dels temples, i com a elements sagrats (en la mitologia grega la natura és un element sagrat).

• Jardins romans: Reben la influència de tots els anteriors estils  de jardineria. Són jardins interiors, un lloc de pau i tranquil·litat  i amb significat religiós i simbòlic. ES donen les primeres manifestacions d'art topiari (donar forma a les plantes mitjançant la poda). Serveixen de precedent  per a la jardineria medieval.

QUÈ ÉS UN JARDÍ, FACTORS EN LA SEUA IMPLANTACIÓ

Un jardí és una paraula amb origen francés que el diccionari defineix com:

"Espai de terreny delimitat, ordenat i plantat amb vegetals plaents que hom destina a esbarjo" (diccionari.cat).

D'aquesta definició podem extraure el següent:

• Ha d'haver-hi espècies vegetals amb caràcter ornamental.
• Ha de ser un lloc delimitat i inclús tancat.
• La seua destinació serà el que la gent puga gaudir, una funció espiritual, etc.

Un jardí es divideix en diferents zones en què podem incloure elements vegetals i elements no vegetals.

Factors:

A l'hora d'implantar un jardí tindrem en compte els següents factors:

• Característiques de l'entorn pròxim: Considerem si ens interessa mantenir l'equilibri amb l'entorn o per contra volem que hi haja un contrast.
• Topografia del terreny: Observarem el terreny i mantindrem els punts que ens interessen o farem els moviments de terra que considerem oportuns.
• Preferències del client: Coneixerem els hàbits i interessos dels clients i de la seua família.
• Disponibilitat d'aigua: Important conèixer la disponibilitat d'aigua i adaptar l'elecció de les espècies vegetals a aquest factor.
• El clima: Obtenir informació dels condicionats climàtics per decidir quina opció és la més encertada.
• Condicionants paisatgístics: Conéixer l'entorn per poder integrar el jardí en el conjunt i conèixer possibles condicionants.
• Condicionats en el pressupost: Important conèixer quin és el pressupost del client i adaptar-nos a ell.
• Superfície a enjardinar i límits: Estudiar si ens interessa un jardí obert o tancat; si es tracta d'una zona amb vents dominats de què cal protegir la resta del jardí.